Vila Il·lustrada

 

Vila Il·lustrada
Vila Il·lustrada

El naixement d’una nova Almacelles a finals del segle XVIII

Fou arrel de la Guerra dels Segadors, a mitjans del segle XVII, que la vila medieval d’Almacelles i el seu territori quedaren arrasats i despoblats. Passaren els anys i aquell despoblat erm i desert va passar a mans de la corona, en un intent d’augmentar el patrimoni reial, per ordre expressa del Consell de Castella.

Les coses van canviar durant la segona meitat del segle XVIII quan el monarca Carles III va arribar al tro d’Espanya després de la mort del seu germanastre Ferran VI. Va haver de deixar el regne de Nàpols i Sicília i es posà a treballar al capdavant d’una Espanya que començaria, de forma lenta, a veure quelcom de llum.

Carles III va saber encaixar en aquella Espanya, i amb el seu reformisme més aviat moderat va intentar guanyar-se a uns i altres, als més conservadors però també als més innovadors, als més tradicionalistes i als més progressistes, als de dretes i als d’esquerres, en definitiva va saber treballar tenint sempre present el canvi i la tradició.

Carles III, monarca il·lustrat per excel•lència, i amb una marcada influència afrancesada gràcies a la seva mare, va decidir fomentar la modernitat del país, va saber envoltar-se dels millors polítics i impulsar mesures i reformes modernes i progressistes en aquells mals temps que corrien.

La reforma agrària, que Carles III va dur a terme ben assessorat pels seus ministres Aranda, Campomanes i Pablo de Olavide, pretenia disminuir els terrenys improductius i aquest objectiu reformista va generar en part la venda d’un conjunt de despoblats que havien estat adquirits pels seus antecessors en el tro. El despoblat d’Almacelles al sud-oest del territori català n’era un. La mateixa sort varen córrer altres despoblats a Sierra Morena on s’hi assentarien 2.500 famílies vingudes del centre d’Europa.

Després que el despoblat havia estat en mans de Bernat de Glòria i Bosc durant uns anys, el 3 de juny de 1773 Carles III va signar la concessió de la plena propietat del terme despoblat d’Almacelles a favor del senyor Melcior de Guàrdia i Matas. Aquet bon home a l’igual que Bernat de Glòria, era un burgès benestant de Barcelona i membre actiu de la Junta de Comerç creada uns anys abans per vetllar per la bona marxa de les indústries tèxtils i del comerç catalans.

El tracte per voluntat reial fou que el comprador havia de fer en aquell indret una vila nova. Un cop fet efectiu el tracte de compra-venda, el 21 de març de 1774 Melcior de Guàrdia rebia el privilegi de noble amb el títol de senyor d’Almacelles.

Tot allò li va costar la quantitat de 107.363 lliures, 11 sous i 8 diners pel pagament de Capitals i pensions dels censos; 33.558 lliures i 11 sous de Capitals; i els censos i altres pensions que no s’havien pagat fins aleshores que pujaven a 73.805 lliures i 8 diners. Era tan gran la xifra que van haver d’avalar-lo el seu oncle i el seu sogre. 

Aquells acords solament eren l’embrió del gran projecte del que ja se’n parlava arreu: la construcció i repoblació del despoblat d’Almacelles. Calia posar mans a l’obra i posar-se a treballar de valent per cercar el millor mestre d’obres que projectés la nova vila. No era fàcil però en Melcior de Guàrdia sabia a qui proposar aquell gran projecte, solament una persona podia fer realitat aquell gran somni. Sense dubtar-ho es posà en contacte amb Josep Mas Dordal vigatà de naixement i afincat a la ciutat comtal, era un dels més grans mestres d’obres de la Barcelona del set-cents. Les referències no podien ser millors i la seva obra era reconeguda arreu. Obres com la Basílica de la Mercè, o el Palau Moja ambdues a Barcelona eren el seu millor aval.

Tot sembla indicar que quan Melcior de Guàrdia va proposar-li al mestre d’obres el nou projecte, aquest no va dubtar del gran repte que se li presentava i es posà a treballar d’immediat. Josep Mas Dordal coneixia prou bé quines eren les corrents artístiques del moment, quina arquitectura s’estava fent a Europa i quins eren els nous conceptes i models artístics que s’aplicaven en els nous projectes urbanístics i arquitectònics. Era coneixedor del retorn als models clàssics fet que suposà el desenvolupament d’un nou estil: el neoclassicisme.

A Europa s’estava vivint un gran moment que marcaria un abans i un després en la nostra història. Immersos en la segona meitat del segle XVIII, la Il•lustració i les seves influències s’hi estenien poc a poc. El preludi d’una nova era i de la crisi de l’Antic Règim es feia evident a mesura que Europa s’atansava al segle XIX.

Amb aquests conceptes assumits i amb una ment privilegiada, Josep Mas Dordal es posà a treballar. Projectà una vila nova amb un model urbanístic que no estava pas molt estès al país. Aquest model era la retícula ortogonal on la disposició de carrers i cases guardava una brillant simetria i ordenació, vistes en comptades ocasions. El conjunt el formaven deu illes de cases. Dos grups de quatre i al centre l’església consagrada a la Mare de Déu de la Mercè i el palau del senyor, un cada banda. Evidentment el simbolisme era fort, el poder senyorial i el poder eclesiàstic es trobaven al centre. Era un model que intentava acariciar la perfecció i la igualtat. Un model que no donava lloc a espais i barris marginats. L’indret exacte en el que alinear el nou nucli fou el tram del que llavors es coneixia com camí Ral, un indret estratègic entre les vessants dels turons més propers i de les elevacions de les serres de l’Olivar, de les Covetes i dels Pedregals. El 24 de setembre de 1773 es posava la primera pedra i un any i mig més tard les primeres 20 cases ja estaven construïdes

Les cases projectades pel gran mestre i a petició del senyor d’Almacelles, serien de grans dimensions i ben acabades doncs algunes d’elles serien posteriorment adquirides per famílies benestants de la ciutat comtal. Entre els compradors de les cases del carrer de la Mercè on estaven les més grans hi figurava Jacint Clavell i Albareda, Ignasi de Guàrdia, Francesc Aspar, Joan Codina i el mateix Josep Mas Dordal.

Eren majestuoses cases que anaven de carrer a carrer, amb una gran entrada al carrer principal i la part del darrera era destinada als estables. A la planta subterrània hi havia bones sitges per emmagatzemar aliments, cereals i l’aiguardent i les golfes s’hi guardava l’oli, els fruits secs i eines de valor. La primera planta era la destinada a les estances familiars. Grans salons, menjador i habitacions i altres dependències que de ben segur que amb el gust exquisit dels seus propietaris feien les cases d’allò més acollidores.

Totes les cases eren iguals per dins i per fora. Les façanes principals eren un model a seguir pel rigorós treball fet. Portes i finestres disposades de forma perfectament simètrica, equilibri perfecte en els conceptes buit i ple, arcs escarssers i llindes rectes, emmarcaments en pedra del país que ennoblia la façana, forja ben treballada, frisos i cornises que clarament evocaven els models clàssics... tot un clar exemple del neoclassicisme que estava en vigor i que marcava les tendències artístiques del moment i que per descomptat Josep Mas Dordal coneixia perfectament.

Aquelles cases però, en mans de grans senyors, serien durant l’any ocupades per masovers encarregats de treballar les terres. Es produí un procés de colonització de famílies vingudes d’arreu que buscaven noves oportunitats i un futur per als seus fills. Tanmateix aquelles terres de secà i poc productives donaven un fruit petit i escàs i semblava que els anys de bonança encara no arribaven. En més d’una ocasió aquella gent acudirien a l’església de la Mercè a demanar a la seva patrona que els anys venidors fossin millors. Tanmateix haurien d’esperar a l’any 1910 per veure com arribava l’aigua i per tant la riquesa.