Pla de La Llitera

 

La Llitera comprenia totes les terres entre el Segre i el Cinca, i al Sud de les darreres aliniacions pre-pirinenques. La conquesta cristiana del nord de la Llitera es va produir en el decurs de 1058-1063 -juntament amb una part de la Ribagorça-, pels comtes de Barcelona i d'Urgell. El 1083 el comte Ermengol IV d'Urgell va iniciar la conquesta de Calassanç, lloc conquerit definitivament pels catalans el 1098.

El rei Alfons I el Cast (1162-1196), fou el primer monarca que va fixar els límits al riu Cinca entre Catalunya i Aragó. Els motiu serien atesa l'extensió que havia adquirit la llengua catalana a tota la Llitera i no cal dir que el pes de la ciutat de Lleida va jugar un paper important en aquest repoblament. El rei Pere I el Catòlic (1196-1213), amb data de l'11 de novembre de 1204, es reafirma amb el límit del rei Alfons I.

El rei Jaume I el Conqueridor deixa clar en nombrosos documents (de 1214, 1218, 1225, entre d'altres) que la frontera entre Catalunya i Aragó és el Cinca. El rei Jaume I encara va anar més enllà i el mes de gener de 1244 va declarar a Barcelona que la ciutat de Lleida i tot el territori que es trobava entre el Cinca i el Segre era part de Catalunya.

Durant la Guerra dels Segadors, la Llitera, a l'igual que la resta del de Catalunya, va reconèixer el rei Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i va acabar sent durament reprimida per les tropes castellanes. El despoblament es va apoderar de la comarca a finals del segle XVII. Això va comportar que l'Administració aragonesa iniciés un repoblament amb gent procedent de l'Alt Aragó, circumstància que va produir una ràpida castellanització de pobles com Estada, Estadella, Fonts, Montsó, l'Almúnia de Sant Joan, Binèfar, Esplucs, Binacet, Albalat de Cinca, Bellver de Cinca, Ossó de Cinca...

Al començament de la Guerra de Successió (1707) les fronteres del Principat de Catalunya es tornen a situar al Cinca a canvi de pagar a Aragó 200.000 escuts. Però la pèrdua de la guerra va fer que la nova Administració borbónica integrés gairebé tota la Llitera al nou Corregiment de Barbastre (tret de Natjà, Sorita, Gavasa, Peralta i Sanui, integrats al Corregiment de Benavarri).

La divisió provincial espanyola del 1833 va integrar la Llitera dins la província d'Osca, seguint uns criteris basats en la frontera-desert creada per la Guerra dels Segadors al segle XVII.

La Llitera que es va quedar a Catalunya quedaria gairebé despoblada els casos d'Almacelles, Raïmat, la Saira, Suquets, Gimenells-Pla de la Font en són uns exemple clars. Un territòri que navegaria sense rumb buscant-se un nom propi per identificar-se. En tot aquests temps han anat sorgir diferents idees per anomenar la part catalana de la Llitera: el de Lleida, el Pla de Lleida, Ribera del Segre... fins que, fiinalment, l'any 1936 la

Generalitat va definir aquest territori amb el nom de Segrià.

Ara, i segons la Universitat de Lleida, la part catalana de la Llitera, que comprendria els altiplans des d'Almenar fins a Gimenells es podrien anomenar Pla de la Llitera o Llitera Catalana.